Pujarem dalt del cim

2008-01-19T02:09:00.000-08:00

Vet aquí una vegada una oruga, una formiga i un cargol.
Estaven a la soca d'un vell arbre caigut, molt a prop d'una granja, just a sota d'una gran muntanya: el Puig-Perdut.
I us preguntareu què feien una jove oruga, una formiga petitoneta i un cargol bover junts.
Doncs bé, era estiu i la formiga i l'oruga, dos joves amics, havien decidit pujar solets el Puig-Perdut, una muntanya força alta.
Com que era estiu, els seus respectius pares els hi havien donat permís per fer aquella gran excursió amb la condició que un vell cargol bover els acompanyés, per si de cas, ja sabeu...

La formiga no parava de queixar-se:

- No podrem pujar mai allà dalt! Si el vell cargol bover ens acompanya anirem molt lents, no arribarem mai!

L' oruga li va donar la raó, però el vell cargol replicava:

- Ja sabeu què han dit els vostres pares. O us acompanyo o no hi ha excursió.

La formiga i l'oruga es van mirar, resignats.
El vell cargol tenia raó. S'haurien de conformar en pujar la muntanya moooolt a poc a poc. Però era millor allò que res!

Va arribar l'hora de marxar. De sobte l'oruga i el vell cargol van adonar-se que la formigueta havia desaparegut.

- Formigueta! On ets? Va que hem de marxar o no arribarem mai al cim!

La formigueta va aparèixer carregada amb un sac a l'esquena.

- Què coi hi portes aquí?- va demanar-li l'oruga.

- Provisions: menjar, aigua. Roba d'abric. Per si de cas.- va respondre la formiga.

- Però així encara anirem més lents!- va enfadar-se l'oruga.

- Deixa-la. Fa ben fet. Mai se sap!- va contestar el vell cargol.

I tots tres van començar a caminar.
Realment anaven moooooolt lents. No per culpa de la formiga, que ja estava acostumada a traginar pes a l'esquena (a més com ja sabeu les formigues tenen mooolta força).
Era el vell cargol bover. Com que era vell i duia la casa a sobre anava esbufegant i molt a poc a poc.

- Va coi d'avi, que no arribarem mai!- cridava l'oruga.

- Ja vaaaaa, ja vaaaaa- xiuxiuejava el vell cargol.

De sobte el cel es va enfosquir. Un tro va trencar l'aire calmat de l'estiu.
Unes enormes gotes d'aigua van començar a caure.

- I ara què fem?- va cridar la formigueta- Ens ofegarem!

- Hem de buscar aixopluc!- cridava l'oruga.

Però estaven en un prat obert i no hi havia ni una pedra ni un trist arbre on protegir-se de la pluja que cada cop queia amb més força.

- Aquí! Aquí! Veniu aquí!- va cridar el vell cargol.

La formiga i l'oruga van córrer i van entrar dins la closca del cargol.
Ostres, allà dins no es mullaven!

- Doncs sí que és una sort que hagis vingut...- va reflexionar la formiga.

L'oruga va estar-hi totalment d'acord.

Va ploure durant tres dies seguits.
Tres dies tancats dins la closca del vell cargol.

- També és una sort que la formiga hagi portat aquest sac amb menjar...-va dir al vespre l'oruga.

-Oi tant- va contestar el vell cargol mentre menjaven una fulla d'enciam.

El matí del quart dia ja no plovia. Van continuar l'excursió.
Però quan ja portaven mig dia caminant i estaven molt a prop de fer el cim del Puig-Perdut, la petita oruga va començar a trobar-se malament.

- Què et passa?- li preguntava preocupada la formigueta.

- Em sembla que se li acosta el moment- va contestar el vell cargol.

- El moment de què?- va demanar angoixada la formiga.

- El moment de convertir-se en papallona!- va respondre el vell cargol.

I era cert. L'oruga va embolicar-se en un capoll i va estar muda i amagada durant la resta del dia.

- Però cargol, demà al vespre hauríem de ser a casa, sinó els pares es preocuparan...- va dir la formiga mentre seien a la vora del capoll, esperant que sortís el cuc.

- Ja ho sé. Quan surti l'oruga, bé, la papallona, haurem de girar cua i tornar- respongué el vell cargol pensatiu.

- No s'hi val! Estem a punt d'arribar al cim!- es queixava la formiga.

De sobte el capoll es va obrir i en va sortir una preciosa papallona. Era enooorme, de colors molt vius, amb les ales tacades de blau cel, amb dos cercles de color groc a les puntes.

- OOOOH QUE MACA!!!!!!- van exclamar la formiga i el cargol quan la van veure.

- Au va, tornem a casa. Un altre any ho tornarem a provar- va dir el vell cargol mentre començava a baixar.

- Ni parlar-ne!- va dir la papallona- hem arribat fins aquí i acabarem de pujar!

-Però no pot ser- deia el cargol- hem de tornar sinó els vostres pares...

Però la papallona no va deixar que el vell cargol acabés de parlar. El va agafar, a ell i a la formiga i es va posar a volar fins que, en un tres i no res, es va plantar a dalt del cim del Puig-Perdut.

- Ho hem aconseguit!- cridaven els tres amics.

- Gràcies a tu papallona!- va dir el vell cargol.

- No, vell cargol- va replicar la papallona- gràcies a tu que anaves lent perquè portaves la casa a sobre no vam morir ofegats...

- I gràcies a la formiga que portava el sac de menjar no vam morir afamats!- va dir content el vell cargol.

- I gràcies a tu oruga/ papallona hem pogut arribar a dalt de tot!- va exclamar plena de joia la formiga.

Els tres amics es van abraçar.
Al cap d'una estona la papallona els va tornar a agafar i en uns minuts estaven a casa de nou.

Aquella nit tots tres van pensar que quina sort havien tingut de ser tan diferents.
Cadascú havia pogut ajudar als altres.
La formiga, el vell cargol i l'oruga eren molt diferents però també eren molt especials!

I és que són les nostres diferències les que ens fan únics i especials.

I vet aquí una formiga, una oruga i un cargol i aquest conte se'n va a fer un volt!

CONTES A LA CARTA

Pujarem dalt del cim